L'advocat (que es creia conseller en cap)

Primavera/Estiu de 2019

“Hummmmm, dimecres…” Vaig caminant lentament -és al matí i no fa molt que vaig emergir- per la vorera d'una artèria adjacent al riu que va veure com la faraònica seu del seu partit passava a millor vida, substituïda per un hotel en construcció de la qual els hostes albergaran segurament menys intrigues i secrets inconfessables que les successives direccions del PSPV. 

Mig adormit, la percepció d'un moviment brusc delata una presència a la meua esquerra i em fa alçar els ulls del sòl mentre vaig caminant. Ell acaba de donar un gir vivaç, sobtat, propi d'un personatge agitat, d'una sort de Louis de Funés. Un gir, alhora que una flexió que ve a marcar una accentuada curvatura, conformant un angle recte quasi perfecte entre cames i pelvis. Una postura exagerada amb la qual la posició del seu tronc permet una mirada molt pròxima a un cartell. Una mirada digna d'un miop profund, de fet porta ulleres i no li seria necessari acostar-la tant. No recorde si en aquest instant concret li les recol·loca amb el seu índex dret, un gest habitual en ell. El cartell indicava horaris d'obertura i ha desaparegut des de llavors. Estava situat a la dreta de la porta d'un local de posterior i polèmica clausura, tancada en aquest moment.

Al nostre heroi només li faltava un gallato per a semblar-se a Edatdepèdrix o a un altre ancià de pronunciat corbament, d'aquests que salen en còmics. 

Done per fet que d'haver estat la porta oberta hauria accedit ràpidament al bonic pati al qual donava accés. Com done per fet que m'ha vist arribar i que es marca una maniobra de fuita grollera típica del personatge, maniobra que li ha vist torçar-se amb gest urgent. Els ulls fregant ja de molt a prop el rètol, ara llig en veu molt alta, assenyalant tant la seua presència com el seu menyspreu a la meua persona: “Hummmmm, dimecres” -era un dimecres i coincidia amb el primer dia d'obertura de la setmana- “obert a partir de les 12h00”.

Serien les 9 del matí o per allí. De no significar-se amb semblants gestos aparatosos embolicats en la seua desagradable perfídia és probable que ni tan sols haguera percebut la seua presència. Hi ha maneres i maneres d'evitar mirades o esquivar salutacions. Les seues produeixen repugnància .

Després s'emetria en À Punt l'entrevista que donaria a l'interior del lloc al qual finalment va accedir per l'altra porta.

Tot un personatge

Seria mentir pretendre que no em ve a la ment Juan Branco en redactar aquestes línies. Encara que no compartisca tot amb ell, jo, com ell va tindre en la seua diana a Gabriel Attal o a Xavier Niel i va usar de l'escrit per a descriure la seua pròpia relació i experiència amb ells em pose a això amb aquest jurista. Ja coneixem tots les seues grans fites, anys porta picant-nos-els, siga com siga la grandària de la reunió. 

No se m'hauria ocorregut posar-me allí a parlar d'ell en el meu blog de no haver rebutjat ell sempre frontalment la possibilitat d'explicar-nos en privat. I mira si va haver-hi ocasions per a fer-ho.

Van passar ja més de 10 anys, però la personalitat d'aquest advocat de segona ho mereix.

Capaç de destrossar vides qual personatge d'una novel·la de Tanguy Viel, delectant-se de la desgràcia aliena, per bé que fora en gran part provocada per la seua inutilitat cognitiva així com per les diverses disfuncions que pateix, degudes al seu ego hipertrofiat.

Descarat, arrogant, fals, hipòcrita i sense importar-li gens ni mica les conseqüències de les seues negligències, mentides i enganys.

Crec que tampoc m'hauria atrevit a procedir així públicament de no pensar que la seua frivolitat haurà deixat a més víctimes. Perquè trobem ací una altra de les seues característiques.

La frivolitat, ahahaha ♩♬♪♫ (al so de Raffaella Carrà)

Últimament la reivindica, però no sempre va anar així.

I és que, fa alguns anys ja, el neci aqueix no va tindre cap rubor - després d'arribar-li a les oïdes que companys del seu propi partit li titllaven de frívol- a provar de desmentir pública i maldestrament semblant afirmació.

No entenia aqueixa recriminació, el pobre, i atribuïa la crítica al fet que ell fóra somrient i “perquè escoltava els militants”. Hahahahahahaha, seria precisament per això.

I em permet una digressió sobre la seua qualitat d'escolta abans de tornar al ridícul vídeo en el qual provava de desmentir la seua indiscutible frivolitat. Vaig sentir bastant parlar d'ell abans de conéixer-ho. Jugava a golf, era una constant en les primeres impressions que vaig anar recollint, sense haver preguntat res. Era en Esquerra (teòricament) Socialista, l'únic corrent oficialitzat del PSOE, pff. 

Estaria en altres menesters, però el seu nom em sonava familiar abans de veure-li apuntar-se a reunions partidàries, mesos més tard de començar a freqüentar-les jo. “Tenim a un que no ve últimament però que és tan bo que juga a golf”. Venia a ser una cosa així, abans de per fi trobar-me amb ell. No passava desapercebut, no, encara que no precisament pel seu afany d'escoltar els militants allí presents. I és que, cigarret i got de plàstic qual cendrer a la mà dreta -fins i tot després de la llei antitabac- i manipulant efervescent i contínuament el mòbil amb la mà esquerra, no donava per a concentrar-se molt en el que pogueren opinar els allí presents.

Es va fer mig famós un discurs seu pronunciat des d'un banc de la plaça dels furs de València en el qual la demagògia no sols residia a pretendre que li ho marcava des d'allí per haver-li negat una sala el seu partit sinó també a explicar-nos que calia tocar-se més, abraçar-se més. Tot un programa, que en una certa manera el va encimbellar en el seu hàbil propòsit de parer un rebel, un “vers solt” o un “enfant terrible” com emfatitzaven alguns periodistes.

“Frívol perquè abrace”, ens diu en el vídeo, es veu que va d'abraçades el tema.

 “No és potser frivolitat pretendre que calga ser trista per a ser socialista?”, també es preguntava el moniato eixe en aquest vídeo que no recordava contenia tantes perles. Faig memòria i no record a cap socialista pregonar o proposar això. M'imagine un partit en el qual la gent reclamara que a la seua militància se li corresponguera la deguda tristesa. “I tu? Ja tens el teu carnet de trist també?” Hahahahahaha. 

I és que tot militant socialista que es pree hauria de ser tan feliç com aquest carallot! Supose seran tristos tots aquells - o quasi, qui seran els altres? - del seu partit els que hui ocupen llocs rellevants en l'entramat del govern de la Generalitat valenciana.

Jo ja havia observat temps arrere la manera en la qual qualificava d'amargats o tronats a aquells qui no li seguien el corrent. Això sí, una vegada aquests interlocutors giraven l'esquena. 

El vídeo acaba amb la famosa cançó de Deluxe, “Que no”. “No intentes fer-me canviar, no em demanes aqueix favooooooor, sent dir-te que no que no que no”. Per a què, si ja era tan feliç l'home.

La seua manera de donar-li voltes a l'assumpte buidava dubtes. És frívol. Hui dia reivindica ser-ho, per exemple a la mort del seu amic Ramón Vilar, al qual jo també volia. Em va produir dolor veure com intentava homenatjar-lo adduint a la seua suposada frivolitat, de la qual ell hauria aprés. Ell és frívol, Ramón tenia sentit de l'humor.

El dia fatídic de setembre 2009

Han passat 4 anys en què li vinc regularment avisant que la mare del meu fill és capaç de portar-li'l il·legalment al país de la seua nova parella, l'Argentina. Per telèfon, en persona, una infinitat de vegades al llarg d'eixos quatre anys li avise d'un problema gros potencial. Va gestionar decentment la separació i no tinc motius per a acostar-me a un altre advocat. 

Sabré més tard que d'haver-li dedicat uns minuts ho hauria pogut desactivar. Afegint, per exemple, una xicoteta clàusula en la convenció de separació, clàusula que m'hauria permés recuperar a a el meu fill en mesos en lloc dels cinc anys que em van costar.

És divendres, dels últims o l'últim de setembre. A l'agost el meu fill em va dir -en un francés impecable que donava gust- que la seua mare parlava d'anar-se a l'Argentina però que ell es negava rotundament. Encara que només tinguera 7 anys, donava una certa seguretat.

El dijous dia anterior sonaven tots els telèfons de la família materna del meu fill en el buit -sonarien i sonarien en el buit mesos i mesos- i em vaig espantar. Com em vaig espantar als seus tres anys quan, una vegada, ingènuament i per telèfon, em deixe entreveure amb la seua veu de xiquet els plans -immediatament desmentits per la seua mare- d'instal·lació al país sud-americà. És obvi que el primer que vaig fer en aqueix moment va ser cridar al meu advocat, al qual no deixaria d'avisar. Per culpa d'aquest esglai vaig patir una temporada alopècia areata. Una merda que t'obliga a rapar-te el pèl perquè se t'obrin buits en el cuir cabellut, provocats per l'estrés. 

Estava passant. Cride al col·le. Allí els han dit que se'n van a Barcelona, que el marit d'ella ha trobat treball allí. Un burofax m'anunciarà a la vesprada que se l'emportaven a l'Argentina. 

“Encara sort que tinc al meu advocat”, vaig pensar, el mateix que fa pocs mesos em deia: “si això passa, em vaig amb tu a l'Argentina, a més, és delicte”.

Però aquest dia va tindre un problema amb el telèfon. I com era un divendres, clar, el problema va durar tot el cap de setmana. I bastant més, considerant la duració d'un cap de setmana. No vaig saber res d'ell en dies. Del meu fill no sabria res durant molts mesos.

Se li havia oblidat el mòbil en el jutjat, al súper advocat.

“Ha passat, ho han segrestat! Feix alguna cosa!” Li vaig dir quan per fi vaig poder accedir a ell. “Bé”, em va contestar amb calma, “posa una denúncia en la policia”. Van ser especialment nefastos aquests policies (“estarà bé el xiquet, està amb la seua mare” …) , als quals havia visitat ja abans del seu preuat consell. Prompte acabaria tot, i per a temps, en aquell jutjat de perillosa incompetència.

Em vaig equivocar, sí. Es notava que prenia tothom per estúpid. Però és que no sols era l'advocat estrela del meu corrent sinó el meu advocat. Passes temps amb ell durant caps de setmana a Madrid, on es molesta a pagar copes, com a bon polític que es pree. O en reunions diverses, campanyes o precampanyes d'ell a primàries per a les municipals de València, decidides per així dir unilateralment, però bo. Normal que et porte els teus assumptes. Més havent-te portat correctament la separació i esforçant-se tant a caure-li bé a la gent.

Però era el típic imbècil que en diversos moments havia sospitat que era. 

Damunt vaig saber més tard, gràcies a una foto que il·lustrava un article de les Províncies del dia 14 d'Octubre de 2009 i recol·lectant informació cridant al periòdic de capçalera del meu avi matern, que es van anar com dues setmanes després del burofax. Imaginar-vos, jo destrossat pel segrest, sense cap notícia. Són com les onze del matí a la terrassa del "Bar La Estación" d'Aldaia, al costat de la oficina. Vaig llegint i passant les pàgines i de sobte perd la parla ensenyant-li al meu col·lega de l'ànima Javi la foto en la qual apareix el meu fill al costat de la seua germaneta. I il·lustrant un article sobre parcs infantils, el meu sector de llavors. 

Potser hauria donat temps a fer alguna cosa. A Espanya havien com quatre-cents casos anuals de sostracció de menors. Des de llavors em sembla que han millorat els procediments de control a les fronteres aèries.

Ja en la segona trucada en la qual aconseguiria fer-me amb ell des del meu mòbil, a baix del seu despatx i convençut que entendria que el segrest del meu fill no era qualsevol cosa, em va etzibar: "busca't un especialista". Amb tota la desgana i la indiferència que un pot imaginar. En aquest moment vaig pensar que es recordaria de mi.

Després vaig acudir a una meravellosa advocada feminista, en efecte especialista, qui mereix ser esmentada, així com el seu fill, del mateix despatx, els qui no van defallir. Com mes meravellosa gent amb la qual vaig tindre la sort de trobar-me, que esmentaré en un altre moment.

No era possible que et trobares a un fanfarró inconseqüent de semblant envergadura en un lloc en el qual t'havies topat amb ell per afinitats polítiques. Un fanfarró només de boca d'aquests que et trobes en l'institut, als quals no compraries un cotxe usat, però al qual li ho vaig comprar...

Jutjats valencians civils i penals que vaig freqüentar, gràcies

El delicte no ho va ser, per molt que la mera repetició de caps de setmana sense veure'ns fóra suficient per a qualificar així la sostracció del menor. La mare ostentava la custòdia i la van condemnar a una multeta de 180 EUR (que probablement no haja abonat. Com per a convéncer-la de tornar...). Mai li van llevar la pàtria potestat. Mai el jutjat d'instància 9 de València va concretar cap de les multes amb les quals va amenaçar a la mare segrestadora per no presentar-se a les audiències. Va ser l'Audiència Provincial de València la que va haver d'atorgar-me la custòdia, en una sentència que buscava dissimular que el jutjat d'instància número 9 havia posat en greu perill a un menor segrestat.

Mentre no vaig compartir la custòdia, mai la mare em va abonar les degudes pensions. Vaig ser condemnat a pagar i vaig pagar les pensions -amb interessos- dels cinc anys en què a penes vaig poder veure al meu fill, qui es trobava il·legalment en un altre continent i va acabar en la secta d'un pederasta. Mai la seua mare desemborsarà les quantioses quantitats a les quals va ser condemnada a abonar-me per la meitat del cost dels meus tres viatges, d'una duració total d'aproximadament un any. Entre vols, estades en hotels i altres, parlem de molts milers d'Euros. La cohort d'advocats/as, procuradors/as i escribanas (notàries a l'Argentina, les tres fantàstiques) això ja no entra. Destrossen la teua vida i es permeten arruïnar-te econòmicament.

Un altre esment a part mereix l'encantadora procuradora valenciana a la qual encara dec diners i qui sap tot o quasi. Treballa amb l'impresentable aquest des de fa una eternitat sense que aquell haja dignat interessar-se mai més per la nostra situació després del segrest.

Mai la fiscalia va fer el seu treball. Ni es va donar el mandat a la Interpol a investigar res. Mai la mare va ser condemnada a costes. Problemes en la justícia d'aquest país? I encara sort que els tribunals de l'Argentina, un país al qual molts residents allí qualifiquen com del tercer món, van respondre i van estar impecables.

Quan es donen a Espanya casos de violència de gènere que acaben en assassinats després de diverses denúncies i després d'haver-se pres mesures insuficients, tristament quasi no em sorprén.

A voltes amb el nostre heroi

El telèfon no sempre li donava problemes. Un dia li vaig manar per error un SMS en anglés que anava dirigit a una ex anglòfona, el nom de la qual comença per la mateixa lletra que el d'ell i amb la qual pretenia restablir el contacte. Van ser segons els que va tardar a contestar. Degué pensar que es tractava d'una ex seua perquè després de la meua replica en la que li vaig explicar la confusió em va respondre al seu torn, en anglés i ja sabent que es dirigia a mi: “what a pity”. “What a pity”, si jo et comptara.

Haurien passat mesos, potser algun any, des del rapte, quan em va trucar sense major problema per a demanar-me el meu número de DNI, per a que li avalara dins de processos interns del seu -llavors el nostre- partit. Processos que li van veure parlar constantment d'ell, de la seua vida i obra i de la seua família, abocant la llàgrima fàcil si li semblava necessari o caient en l'acudit fàcil.

Parlar de si mateix continua sent una tònica des que es cree “conseller en cap”. Li recorde afirmacions com ara “JO no sóc ximple, suport a Ximo Puig “per a subratllar que a pesar que gran part dels seus recolzaven a un altre ell estava allí sostenint al presi. O “a MI Ximo Puig m'ha proposat ser conseller”, o parlant-nos de la seua família. I en les entrevistes periodístiques que dóna tot gira entorn a la seua persona.

La política valenciana havia trobat al seu faroner. Teòricament primer espasa de l'ala esquerra del PSPV però capaç de teixir aliances que van des d'aqueixos tristos del seu partit -dels quals ens parlava en el vídeo i que ara governen- fins a uns liberals sobtada o covidament “botanitzats”.

Als meus missatges per a demanar-li prendre un café, amb la idea no sols d'expressar-li el meu malestar sinó també per a evitar que els passaren a altres semblants contratemps, sempre em contestava que li era impossible. Sempre es trobava en algun jutjat de la CV, el molt esmunyedís.

Sí que tractem -molt- breument de l'assumpte a posteriori, quan va coincidir en les Corts amb l'advocada de la mare en la separació (María Dolores Huesca, D.E.P.), advocada qui degué intuir alguna cosa -va sent hora que hagen moltes més dones en política- i no ho va ser més. Amb el seu escarit “l'he vista i no sap res” segurament pensava no tornar a sentir més parlar del tema del segrest del meu fill. 

Fill amb el qual, per cert, havia coincidit sovint al llarg de la primera part de la seua infantesa, la que va passar a Espanya. En congressos de les joventuts o en reunions de IS en les quals li vaig arribar a passejar alguna vegada, com l'estupenda Ana Noguera passejava allí freqüentment la seua filla, per exemple.

El molt malèvol. Ai si s'haguera tractat d'alguna de les seues filles! Parlant de família, és possible que en l'enterrament del seu pare hi haja hagut algú de la meua família, ja que les dues es coneixen. Una de les millors amigues de la meua mare és més o menys de la seua família, em sembla també. No crec que ho sàpia. Els altres, per a ell, si no és fent-li la gara-gara o amb els quarts, els avals o els vots per davant...

Això sí, posteriorment als nostres intercanvis de missatges, quan va haver-hi testimonis, en un congrés del PSPV a Alacant, per exemple, recorde, es va dirigir a mi en veu alta: “hem de parlar!”. Però adoptant el to del fill de puta que no pensa ni una sola de les paraules que pronuncia, una altra dels seus bells costums.

Una altra vegada en la qual jo vaig intentar entaular la conversa sobre el tema -al llarg d'un cap de setmana agradable, a Titaguas concretament -sí, tinc bona memòria- i tallant al ras tota possibilitat d'exposar-li el que li volia exposar, em va recordar de manera glacial l'econòmica que m'havia eixit la separació acudint als seus serveis.

Si un advocat no et vol servir és tan senzill com que et remeta a un altre advocat, en lloc de perdre's en promeses, tan reiterades com falses. El segrest m'ha permés conéixer a advocats i advocades de tots els colors, però abans de topar-me amb aquest personatge jo ja havia conegut a uns quants i sé molt bé com funciona.

Fer-se imprescindible

Tindrà diverses facetes el personatge, com les complexitats de la vida mateixa, a les quals sol al·ludir. Una que mai vaig apreciar va ser l'obsessió pels diners, catalogant a la gent segons es podia comprar vestits de Zara o de Cortefiel, queixant-se amb insistència del que li costava la seua secretària -que no arribaria a mileurista- o explotant als seus passants. 

En cada conflicte laboral -que els vaig tindre ;-)- en el qual em vaig veure involucrat, i amb la intenció d'evitar dedicar-li massa temps, supose, sempre m'aconsellava que em fera imprescindible en l'empresa. Imagine a la llum de l'imprescindible que es pensa ell per a la societat valenciana.

Tampoc vaig apreciar mai la seua desmesurada inclinació a l'adulació, ni les seues mirades negres quan tenies el mal gust de fer riure o somriure a alguna dona. Un paper reservat per a ell. Com li és reservada per determinades feministes aquesta estranya tolerància amb el seu inesgotable repertori de comentaris masclistes.

 Em va arribar per una via indirecta que "no em suportava". "Ça tombe bien", que es diria en francés.