El vessant afrancesat de Bruno Lomas

Havia redactat aquest article en francés, proposant-lo a l'edició valenciana de Le Petit Journal, un periòdic en línia per a francòfons expatriats, pensant que una figura valenciana amb llaços amb França i bastant desconeguda pels seus lectors podria interessar, però no va ser el cas. Llavors ho vaig publicar en el meu blog. Després vaig anar escrivint uns quants articles en francés i en castellà i vaig caure en el compte que l'únic que havia quedat en valencià tractava d'un -més que- impresentable personatge local. Aleshores traduiré aquest :-)

Probablement els francesos no han sentit parlar de Bruno Lomas ni de la majoria dels grups de rock espanyols que reivindiquen el seu llegat. I ja estava jo per a omplir aquest buit i parlar-los de la carrera del Johnny Hallyday valencià.

Bruno, Emilio Balldoví Menéndez del seu nom real, de Xàtiva, no tan sols va ser contemporani de Johnny. Els dos rockers es van conéixer i van, arribar a compartir el mateix escenari en la Fira de Juliol de València una nit de 1960 o 1961.

En aquells dies, Bruno era el vocalista i líder dels Milos, al capdavant dels quals, com molts crooners francesos o italians, versionava estàndards del rock anglosaxó. La seua banda va produir algunes versions honestes, entre les quals cal destacar Lucila: https://www.youtube.com/watch?v=ur_MGscBmdI  o "Blue Suede Shoes", que es va convertir en Sabates Blaves d'Isard (!) https://www.youtube.com/watch?v=PLTOFuKavMs. A França hi havia una banda anomenada "Els calcetins negres". De fet, el vincle sembla evident si exceptuem que la versió espanyola d'aquestes importacions musicals sembla immediatament menys banal si ens trobem en un país encara sota el jou franquista. En una època en la qual, a aquest costat dels Pirineus, l'adquisició d'instruments estava reservada només a una elit, la família de Bruno, el pare de la qual era metge militar, s'inscrivia en aquest esquema. No obstant això, el fill, al principi auster, però intrínsecament inconformista, es convertiria en un pioner.

Poc després de la seua primera trobada amb Johnny, el seu productor de llavors va convidar a Emilio a actuar a França. Els seus companys de Milos (massa "fils à papa"?) es van negar a fer la gira amb ell. Emilio accepta i es convertirà durant la resta de la seua carrera en un solista envoltat de grups de músics de diversa composició. Algunes fosques raons de les quals la indústria musical té el secret provocaran la publicació d'E.P's gravats amb els desertors sota el nom de Top Son. Un nom ben podrit, estem d'acord.

La trobada amb Bruno Coquatrix anava a ser decisiva per a la continuació dels esdeveniments. Tant és així que Emilio va adoptar el nom de pila del famós empresari. I és sota el nom de "Bruno et ses rockeros", conjunció i adjectiu possessiu en francés en els cartells, que va protagonitzar diversos concerts a França entre el 63 i el 64. La gira va culminar amb una actuació en la llegendària sala de concerts de l'Olympia, propietat del nou mentor gal del cantant xativenc.

La bona voluntat de Coquatrix va funcionar, però és difícil dir que aquest èxit va ser durador en el món francòfon. Qui ha sentit parlar hui a França de "Bruno et ses rockeros"? Realment quasi ningú.

No obstant això, va tocar en plena efervescència yéyé, en les festes de compromís de Johnny i Sylvie! Aquesta efervescència tindrà el defecte de contagiar tant a les cançons més mediocres com a les rares i febles incursions cinematogràfiques del nostre gran home.

Un modest enregistrament d'un doble single en el segell Barclay's del mític Eddie va materialitzar les estades de l'Elvis valencià a França, que també va adaptar a la llengua de Cervantes el "Love me Love me" de Polnareff. Després del seu retorn a la seua terra natal, el nostre intèrpret, no sense haver abandonat els seus estudis de dret, es va rebatejar definitivament. La seua desimboltura artística va tindre un nom de família, el mateix amb el qual es convertiria en una llegenda del rock espanyol i seria fitxat per EMI: Bruno Lomas.

Seria un paratge situat entre València i Bétera el que hauria inspirat aquesta elecció de patrònim artístic. Bruno Collines persistirà durant molt de temps en produir covers en castellà, adaptant ell mateix diverses vegades les lletres. Les lletres eren florides o tenyides d'una certa poesia ben sentida i la majoria de les vegades no tenien res a envejar a les versions franceses. Va ser la força de la seua interpretació la que li va conferir el seu estatus.

Serà llavors, a partir de 1966, en les seues pròpies composicions i en les concebudes per a ell, quan la nostra llegenda del rock va destacar. La joia francòfona que revela aquest article, la raó suficient per a haver arribat fins ací: https://www.youtube.com/watch?v=mrKeei4XQUU. "Amor Amarg", un dels seus principals èxits, delicadament adaptat al francés. Bé, el començament pot deixar escèptic, però podem imaginar fàcilment els esforços realitzats per a aprendre i pronunciar: "Peurquoi c'est l'armée du pourquoi ? -Aaaahahahahahahaha -pourquoi ces larmes reupond moi". No comença molt bé, però la cançó es deixa escoltar i acaba transmetent tota l'amargor del seu amor frustrat. La seua versió original va ser un gran èxit i es pot gaudir d'una cervesa valenciana especialment emocionant amb el mateix nom. De fet l'amargor s'adapta millor al paladar que al cor ;-)

Simpatitzant de la dreta, aficionat a les armes de foc, sospitós, amb raó o sense ella, de masclisme (detectable en alguns dels seus temes?), massa marginal per als conservadors, massa conservador per als rebels, Bruno Lomas continuarà sent un outsider de la cultura del rock hispà. Una estrela en el firmament durant els anys seixanta i que s'esvaeix en els vuitanta. Implacablement valencià, renunciant a una instal·lació duradora a Madrid o Barcelona susceptible de consolidar la seua glòria, el seu declivi va començar mentre l'alé democràtic veia nàixer la moguda. Alguns rockers contemporanis, com el cantant del grup Seguridad Social José Manuel Casañ, agraden de reivindicar la infravalorada herència d'un valencià que també va cantar en llengua autòctona: https://www.youtube.com/watch?v=uOtB9SSXSiI

El primer disc de rock espanyol gravat en directe (a Barcelona) també és mèrit d'aquesta estrela local, d'innegables qualitats vocals i escèniques, i que -al contrari que Johnny- va ser ell mateix autor de diversos dels seus èxits.

Si compartia amb Johnny l'amor per la música i l'amor pel balafiament de diners, va ser l'amor pels cotxes el que va perdre. Perquè la fascinació per les Harleys de Johnny només era igualada per la de Bruno Lomas pels cotxes d'alta gamma. I és precisament en 1990, un accident de cotxe, l'enèsim segons testimoniatges concordants, el que va posar una tràgica fi a la decadència del cantant. Després d'haver-se afonat en l'oblit i d'haver tocat en les festes dels pobles de la Comunitat Valenciana durant els anys vuitanta, va morir poc després d'estavellar el seu Mercedes contra un camió. Un tràgic final que va arribar en un moment en el qual l'antiquat ídol semblava decidit a tornar a trepitjar un estudi d'enregistrament.